Trobadors y trobairitz

Poesia escrita pels trobadors en llengua vulgar occitana durant els segles XII i XIII. La poesia trobadoresca, doncs, es caracteritza perquè és escrita en llengua vulgar, entesa per tothom, és lírica i és obra d'individus d'identitat coneguda. La simultaneïtat d'aquests tres factors la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els texts més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim. La literatura trobadoresca és integrada per un corpus d'unes 2 500 poesies escrites durant els ss XII i XIII per poetes nascuts a la Gascunya, al Llenguadoc, a Provença, a l'Alvèrnia i al Llemosí, als quals molt aviat s'afegiren poetes del nord d'Itàlia i de Catalunya. La llengua en què són escrites aquestes poesies, l'occità presenta una uniformitat molt notable i relativament pocs trets dialectals, malgrat la diversa procedència dels poetes que hi versifiquen. Es tracta, per tant, d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, una mena de koiné, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada.

El caràcter eminentment cortesà d'aquesta poesia portava al fet que adquirís prou flexibilitat per a ser cantada davant auditoris prou llunyans entre ells , fet sense cap equivalent en la prosa respectiva d'aquestes mateixes regions lingüístiques.

La poesia trobadoresca, a la qual accedim mitjançant la lectura, no fou concebuda per a ésser llegida sinó per a ésser escoltada. Cal tenir sempre ben present que les poesies dels trobadors eren un tot indestriable de les melodies que les acompanyaven música trobadoresca.

El poeta era anomenat trovador. Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guillem de Poitiers, fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabrú, que va començar com a joglar.